Rock’n’roll, punk, actitud i suor sobre els escenaris, tot concentrat en la figura de l’entrevistat que protagonitzarà les properes línies: Issi Rebellion. Sens dubte, un dels guitarristes més emblemàtics de l’escena lleidatana i un exemplar de músic en perill d’extinció.
Va començar a fer soroll amb La Carnicería, però un temps després el seu inseparable amic Jaume Aos el va trucar per oferir-li la feina que probablement més va marcar la seva carrera: Ser el guitarra del Manolo Kabezabolo. Amb el mític compositor punk va recórrer durant 4 anys la península de dalt a baix i va enregistrar 2 discos. Un cop acabada la seva aventura, torna a Lleida per fundar Fuck Furzias, juntament amb Agus Mazas (també exmembre de la formació de Kabezabolo) i David Font (actualment els dos a Lobötomics).
Després de la dissolució de Fuck Furzias, va estar aturat, segons ell “a causa de la desmotivació”, fins l’any 2013, on va crear el seu projecte actual: Walking Dicks. A més, també va fixar com a guitarra solista de Ramalamas. Actualment compagina tots dos projectes, però essent Walking Dicks el seu principal mitjà d’expressió i composició.
Quedem amb ell a la botiga Grans Records de Lleida per a que ens expliqui el passat, el present i el futur de la seva carrera.
Recordes la primera vegada en que vas agafar una guitarra i vas posar-te a fer música?
I tant, jo era d’aquests que havia tocat una guitarra per primera vegada als campaments, amb la guitarra del monitor. Però aprenies coses com el “cumbayà”. Vaig anar aprenent a poc a poc, i com que escoltava rock’n roll i grups punk com la Polla Records o Vomito, vaig decidir comprar-me una guitarra elèctrica. A casa va ser tota una revolució això de la elèctrica.
Va ser poc després quan vaig decidir muntar la Carnicería juntament amb un amic que tocava el baix. Teníem 21 o 22 anys i assajàvem a un garatge de mala mort al carrer la Palma. Poc temps després vam dir-li al Miki (actualment a MMHC i Fènix), que en aquells temps era cantant de Diskordia, si volia venir a cantar per nosaltres i es va acabar quedant.
Creus que si no haguessis començat la teva carrera amb un grup com la Carnicería la teva carrera s’hagués decantat cap a altres estils?
No ho crec. Jo sempre he set molt salvatge, necessito acció. Els meus referents des de jove han estat al punk i al rock, llavors sempre acabes tocant coses que es basen en els teus referent musicals. Jo tinc una energia pròpia, que fa que quan pujo a l’escenari no pugui parar i això és incompatible amb segons quins estils. M’han ofert de tocar en projectes més “suaus” però ho he acabat rebutjant.
Tot i així, al llarg de la teva tragèctoria també has canviat d’estil a l’hora de tocar i composar. És perquè també han canviat els teus referents?
Si, i tant. Al llarg dels anys he anat canviant, madurant, obrint la ment… Els anys 90 van ser molt bons per el rock’n roll (encara que hi ha gent que pensa que no), i després va arribar el rock nòrdic que recuperava aquells sons dels 70 i em va influenciar molt. Vaig agafant coses de diferents estils, per exemple, a mi m’encanten els Judas Priest, però no soc una persona apassionada pel heavy.
D’aquests grups dels que ara parles, quins creus que son els que han acabat definint més el teu so?
Els Misfits, per la base rítmica, simple i melòdica que tenen. També els Stooges, és una banda de la que he mamat molt, pel seu so elèctric que tantes vegades he intentat imitar. En els últims anys sobretot Turbonegro i The Hellacopters, son dos bandes que he escoltat molt i que he vist algunes vegades en directe.
Això no vol dir que calqui musicalment a aquestes bandes, sinó que quan una banda m’agrada, em fixo com treballen, com estructuren les cançons, quines son les seves bases i la seva manera de treballar, i després ho aplico als meus projectes.
Molta gent et recorda per haver estat el guitarra de Manolo Kabezabolo. Et molesta ser recordat majoritàriament per aquest fet?
No hem molesta, però em fa por que m’etiquetin. Tinc bons records i una bona amistat amb el Manolo, però no m’agrada que s’utilitzin frases com “El que fuera guitarra de…” perquè ara mateix això no té cap pes. Perquè al sentir això la gent potser espera una cosa diferent al que realment es el meu estil. De fet, quan jo anava amb Manolo, jo no era punk ni portava cresta, em vaig emmotllar a ell, però sempre oferint el que jo sabia i la meva manera de fer.
Amb la Carniceria i Manolo només t’encarregaves de les guitarres, però amb Fuck Furzias vas començar a cantar i ja no has parat de fer-ho. Com va sorgir la teva faceta de vocalista?
El que va passar amb Fuck Furzias es que no hi havia ningú que es volgués encarregar de les veus, i com que jo ja feia les cançons i les lletres, doncs em vaig posar a cantar. Amb Walking va passar el mateix, si hagués trobat un cantant al començament, ara jo només tocaria la guitarra, però tot i provar algun cantant al principi, me’n vaig acabar encarregant jo de cantar.
Quan vas començar a cantar vas aprofitar-ho per dir coses que potser abans (quan només tocaves la guitarra) no podies dir?
Si, tant amb Fuck Furzias com amb Walking Dicks. Les meves lletres no han parlat mai de política, es centren més en experiències personals però sense donar la brasa a la gent. Intento ser una mica cínic, metafòric, donar la volta a les coses… Intento que siguin diferents i amb una línia personal. Vull que expliquin alguna cosa, que tinguin un doble sentit i que no avorreixin a la gent.
Quines son les teves inspiracions a l’hora d’escriure?
Sobretot vivències personals i vivències observades. Per exemple En la boca del Lobo de Fuck Furzias parlava sobre una vida d’excessos, de Walking també hi ha Una noche de acción o Saitonville que parla de la “Ciudad del pecado”, perquè aquí a Lleida de vegades sembla que la gent només surti per foter-se ralles al la lavabo. Altres parlen de gent del meu voltant, com Nacer otra vez que explica el drama d’un amic meu que es va acabar suïcidant.
El que de vegades també faig és inventar-me algun personatge i escriure des del seu punt de vista, com si fos una novel·la. No necessàriament he de ser jo o algú real el protagonista de la cançó.
https://m.youtube.com/watch?v=SnfJOVioztg
“El fuego también cierra heridas” i “Nunca volveré a escupir de cara el viento (…) años de felicidad se esfumaron, ya lo siento” són frases que apareixen a les primeres lletres que vas esciure amb Walking Dicks. Estaves intentant deixar alguna cosa enrere?
Aquestes cançons es van escriure al començament de Walking. En aquells temps jo estava sortint d’un moment complicat i per això hi ha com aquest sentiment de recriminació i de ganes de tancar ferides. Són cançons que tenen ràbia però que alhora volen deixar clar que segueixo tirant endavant.
Ara la cosa ha canviat, estic en un bon moment de la meva vida i això s’ha notat en les lletres. Segueixo parlant de drames, però sense ser tant transcendents ni rabiós, vaig més al gra. Aquest canvi es veu a cançons com Fe o Una noche de acción. De fet, crec que la línia editorial de cara al futur va més encarada en aquest sentit, més cap al “cachondeo”.
Als músics com tu sempre se’ls posa la etiqueta del “sexo, drogas y rock’n’roll”. És cert en el teu cas? Ha acabat sent una inspiració per tu?
El de sexo no gaire, però drogues i rock totes les que vulguis [riu]. Sobretot en la època de Manolo. En aquells temps hi havia molt sexe, molta droga, molt rock’n’roll, moltes gires, molta furgoneta… Tenia tot el que volia… Però no crec que m’hagi influït, sobretot perquè sempre he estat una persona bastant d’estar per casa i tranquil·la al baixar del escenari. Tot i així, en aquestes últimes cançons de Walking de les que abans parlàvem, si que hi apareixen personatges que venen d’aquest món. Avui en dia em prenc la vida amb molta calma.
Al llarg de tots aquests anys, has compartit banda amb molts músics. Hi ha alguna formació o company que destacaries per sobre d’altres o amb qui t’hagis sentit especialment a gust?
Amb Fuck Furzias va ser una etapa brutal, l’Agus i el David són dos besties tocant, pero amb Walking Dicks em sento molt bé, i amb Ramalamas estic aprenent moltes coses noves. Son tots uns músics amb els que val la pena tocar i compartir moments.
Podries escollir un moment com a el millor de la teva carrera? I el pitjor?
El millor va ser amb el Manolo Kabezabolo, perquè vivia de la música. Però no només per els diners. Estava ficat en una moguda on girava contínuament i veia que el que jo sabia fer amb la guitarra em servia per alguna cosa més que un hobby.
El pitjor quan es va acabar Fuck Furzias i em vaig estar 7 anys inactiu. Estava centrat en altres causes (com la animalista) i les guitarres anaven agafant pols. Fins que un amic em va engrescar a tornar a tocar, però només per passar el temps. La cosa va anar a tirar endavant i aquí estic.
Que li diries ara a aquell jove Issi que agafava la guitarra per primera vegada? Li donaries algun consell?
Primer li diria que no es drogui massa [riu]. I que si el truca el Manolo, que accepti la feina, perquè s’ho passarà molt bé. Potser que practiqui més amb la guitarra i estudiar una mica més de musica, perquè mai va malament.
Creus que arribarà algun dia el final de la teva carrera?
No, jo em moriré tocant. Ara amb el ritme que porto no em canso gens i em veig capaç de seguir molts anys. La música complementa la meva vida normal i és com una teràpia per mi. No em tornareu a veure mai més deixant d´apallisar les meves Gibson.
Creus que hi ha relleu generacional per a músics com tu?
Alló que diuen que el rock’n roll està mort, es cert. Per la industria no és rentable el rock, només els grans artistes guanyen diners. El rock s’està convertint en una cosa de puretes i freaks i aquest estereotip ens ha fet molt mal. A més si la industria inverteix en el Bruno Mars, els joves voldran ser com el Bruno Mars.No voldran ser con el Mick Jagger. Arribarà un moment que bandes com Metallica, AC/DC o altres també deixaran de ser rentables i ja veurem que passarà.
A Lleida passa el mateix, mira la mitjana d’edat dels músics de l’escena.
Per tant, estem davant de la fi de músics amb el teu perfil?
Bé nosaltres començàvem amb molta il·lusió i ens ho creiem tot. Ara les noves generacions veuen el panorama molt més difícil. També s’ha perdut originalitat. Alguns músics d’aquí no tindran relleu perquè ells no imiten a ningú i s’han inventat a si mateixos. Abans també erem més calaveres, això té coses dolentes però també bones. S’està perdent el costat salvatge de la música.
Ara que parles de Lleida. Com veus la salut de l’escena local a dia d’avui?
Mira, per a que hi hagi escena no només hi ha d’haver grups. S’ha de complementar amb llocs on poder tocar, amb gent que escrigui sobre els grups com tu o l’Andrés Rodríguez o promotors com el Jaume Aos, que apostin per bandes de locals. Un cop es tingui això, l’escena ha de tenir creativitat i originalitat per crear un producte que diferenciï les bandes de les d’un altre circuit. Tot això ha de sumar i de moment no es dona el cas.
Ara tothom es busca la vida per lliure. Hi ha molt nivell, però falta unió. Un bon exemple del que s’ha de fer és el Calling Rock Fest, que presenta bandes locals de qualitat en un format atractiu. S’ha de tenir simbiosi entre bandes d’aquí i de fora.
Per acabar, m’agradaria fer-te el nostre test de preguntes ràpides. Has de contestar amb el primer que et vingui al cap.
Un grup: Misfits.
Un disc: Back in the USA dels MC5
Un concert: Dictators al Serie Z
Una banda on t’agradaria tocar: The Stooges
Un disc que t’hagués agradat composar: Electric de The Cult.
Un grup que t’agradaria veure en directe: Social Distortion
Fes una pregunta al següent entrevistat de Scrap Rock (Sense saber qui serà): Per què segueixes en això?
*Aquesta entrevista va ser realitzada per Genís Casanovas a Issi Rebellion el 14/4/2018 a Grans Records de Lleida.
SCRAP ROCK 